Singularitats

La celebració de correfoc com a joc i també com espectacle té unes característiques i singularitats que venen definides principalment per l’esquema i ritual de l’activitat.

El correfoc té com a element clau la relació entre el diable i l’espectador. No representa una activitat per ser exclusivament observada, a part del cas de les Enceses, sinó que per dur-se a terme, necessita la interacció amb el públic. Un cop el diable posa la carretilla a la maça i l’encén busca aquest públic que juga entre el repte d’encarar-se al diable mentre aquest intenta «cremar-lo». És per tant el diàleg entre participant i diable el que farà del correfoc una festa de foc o una desfilada.

Això també implica que el correfoc té diverses maneres d’organitzar-se i repartir els punts àlgids de foc. Intercalar una colla de diables i una bèstia, mantenir el ritme de foc fent més frenètic el correfoc, prioritzar més el joc dels diables i fer menys enceses però més lluïdes. Tot això sense ser comú ni està establert, cada cop sembla regular-se més

El correfoc de les Terres de l’Ebre al llarg de la seva història fruit de l’aprenentatge i gradual sofisticació de la pirotècnia i dels diferents grups de diables, s’ha construït com un correfoc que combina el lluïment de les enceses amb el joc del correfoc. Tot això gràcies a diferents actes que configuren el correfoc; el concurs d’enceses; actes com La Plaça Crema al final del correfoc on tots els diables a la vegada encenen les maces; les enceses de bestiari que construeixen un espectacle visual i sonor oprocurar que els diables no deixin de córrer amb el foc durant el curt per intens recorregut.

Aquest, que és l’actual estil de correfoc, també és el fruit de moltes variants interpretades i executades des de l’any 1983 i amb diversos recorreguts. Llargues cercaviles d’exhibició del bestiari que passaven pel pont de l’Estat o recorreguts llargs i per camins estrets i foscos com succeí els primers anys que després donen pas a les grans avingudes on, tot i disminuir l’encant i el perill afegit dels carrers estrets, afavoreix la participació del públic que gaudeix mirant i el públic que gaudeix jugant amb els diables. En general tot i petites variacions habitualment s’ha procurat acabar a la plaça de l’Ajuntament o plaça Espanya on s’exhibeixen els focs encara que el punt d’inici hagi sigut divers.

Espectacles i variants com iniciar el correfoc amb una trabucada, una traca o un espectacle com l’any 2002 amb la Despertà del Drac són alguns dels exemples de com el Correfoc de les Terres de l’Ebre ha cercat sempre ser un espectacle atractiu pels ebrencs.

Les Enceses. Les enceses d’inici i/o final és aquell moment que tots els diables d’una colla encenen a la vegada de manera coordinada i buscant el millor resultat estètic, visual i sonor les maces i ceprots col·lectivament. Aquestes Enceses al llarg de la història havien estat presents en casos concrets com el 1995 o el 2008, però és a partir del 2010 que s’estableixen com un element permanent del correfoc. Fet que es consolida amb la creació del Concurs d’Enceses.

L’any 2011 es fa la primera edició, llavors hi participen sempre les colles convidades i més alguna local no involucrada amb l’organització. Es decideix que el concurs es faci abans de començar el correfoc, a un dels espais amb més possibilitat de públic, davant les escales de pedra del Parc Teodor González.

Finalment, un altre element significatiu en el desenvolupament del correfoc és el bateig d’una colla o bèstia. Lo Golafre es presenta l’any 1985 i el Grafus el 2005 sent apadrinats i fent la presentació el dia del correfoc. Des de l’any 2011 els organitzadors aprofiten les celebracions quinquennals de les diferents colles (fundació o bateig del bestiari) pe homenatjar a una de les colles la ciutat que també té la responsabilitat d’anar el primer durant el correfoc.

Finalment l’últim dels elements singulars i que busca assegurar el futur de les colles i del correfoc és la celebració del correfoc infantil, sent l’any 2016 la primera edició.